EL DUBTE DE LA SETMANA. número 4

Un vegada treballat el gènere i el nombre de l'adjectiu ja esteu en condicions de detectar l'error que hi ha en tots els paràgrafs, excepte en un. M'he permès la llicència de pervertir lleument Josep Pla. No feu l'activitat sense gaudir de la precisió adjectiva de Pla.

1. Tornem ja fosc, amb lluna i poques ganes d’enraonar. Fa una nit molt silenciosa. No es mou ni una fulla. A l’aire hi ha un intens olor de fonoll. La llum de la lluna, en el verd profund de les pinedes, agafa un color de mel rossa. A la carretera, solitària, els nostres passos retrunyen estranyament. Sentim, de lluny, que les campanes greus, de la vila, toquen les vuit. La immobilitat de les coses sota la llum flonja i esblaimada és com un recolliment, com un desvari somniós i quiet.

2. La nit ens encamina a la casa de les senyoretes de la vila, a la Maison Tellier. Com que som gent important entrem per la porta excusada. Arribem al menjador, que conté una taula al centre, sis o set cadires sobre les parets i una bombeta elèctrica al sostre que fa una llum grisa i incerta. A la paret hi ha penjat un retrat de l’amo de l’establiment —un home gras, petit, amb un bigoti estilitzat per una bigotera nocturna, molt ben pentinat, enjoiat, extremament engavanyat dins el vestit, amb unes sabates de xarol sota el tub dels pantalons bombats que tenen uns botons de nacre que fan posar pell de gallina. (...)

Com que la casa era deserta de clients, hem passat al saló. El saló! Les noies feien pinya al voltant del braser pràcticament extingit. Una tossia; l’altra estava afònica; la tercera tenia un rogall de matís alcohòlic sinistre. No sé pas si es pot imaginar una cosa més trista, pobra, freda, esqueixada, macilent, exsangüe, tronada, crua, cruel, inapetent, que un d’aquests antres vilatans del vici i del plaer.

3. La mar. Aquestes ones verdes, blaves, blanques, que monòtonament veiem passar fan sobre l’esperit com un treball de llima, ens despersonalitzen, ens esporguen el relleu de la pròpia presència humana. Hom queda badant, fascinat, dominat. D’aquí pervé, potser, que l’única posició de l’home davant de la mar hagi estat de simple contemplació.

La mar, innumerable, sempre canviant, esgota la nostra fantasia. I quan sentim aquest esgotament trobem la mar idèntica, llisa, monòtona, igual. A través del primer moment la mar ens domina i ens produeix plaer. A través del segon ens angunieja i ens dóna un malestar imprecís, vaga.

Per trencar aquest joc hauríem de trobar el mot just i comprensiu de la mar... però així que pensem tenir-lo ens fuig com si fos una ramiola de vent o el cargol voluptuós i fugaç d’una onada.

4. En la docte corporació, Costa, el cafeter, hi serveix un cafè bo però fluixet. És un home parsimoniós i amable, d’un humor sempre igual, que constrasta amb el del cambrer de l’establiment, tipus energumènic, esqueixat i primari.

5. Matí, tramuntana. Em porten el cafè al llit i en el moment d’obrir els finestrons entra la llum africana i enlluernadora que hi ha sempre en aquest país. Llum d’hivern, però, d’una puresa metàl·lica, esterilitzada, una mica crua i aspra. L’habitació és blanca i nua. La fusta dels cairats és sense pintar. Sobre el llit pesat i anacrònic hi ha una màrfega vermella i florejada. A sota el llit, l’orinal hi va gran. El rentamans de ferro del racó tremola de fred i de nuesa. A la paret hi ha un calendari de gust valencià. Una estoreta de fonda pobre, prima com una orella de gat, s’ha mig ficat sota el llit. Sobre una cadira de formes pretensioses, la meva maleta, oberta, sembla fer un inacabable badall.

6. He entrat a l’església. Desagradabilíssima sensació de mala olor inconcreta —d’aire respirat i tornat a respirar, esgotat, devastat, d’un aire com si n’haguessin separat l’oxigen i hagués quedat reduït a una concentració microbiana antiga i densa— d’una qualitat dolça, fada, llepissosa, desagradabla—, una qualitat que fa posar pell de gallina.

7. És objectivament desagradable no sentir cap il·lusió —ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d’arribar a ésser alguna cosa en la vida—només de sentir aquesta secreta i diabòlica mania d’escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho sacrifico tot, a la qual ho sacrificaré tot en la vida.

                    Josep Pla                                                  El quadern gris

SOLUCIÓ

Hem triat el comentari de l'Ester com a solució, perquè ha fet unes explicacions molt encertades. Gràcies a tots per les vostres aportacions.

1. a l’aire hi ha unA intensA olor de fonoll.


Olor és una paraula femenina, per tant cal que la resta de la frase en faci referència amb el mateix gènere.


2. No sé pas si es pot imaginar una cosa més trista, pobra, freda, esqueixada, macilentA.


Macilent – mailenta, ja que té la terminació –lent. (FONT: VVAA, Curs de Llengua Catalana. Nivell D. Pàg. 24)




3. A través del segon ens angunieja i ens dóna un malestar imprecís, vagUE.


No és "vaga", sinó "vague", ja que fa referència a “malestar” i aquest mot és de gènere masculí.

4. En la doctA corporació.


Docta, ja que complementa “corporació” (de gènere femen)í l'adjectiu de què parlem té 2 formes de gènere (FONT: Enciclipèdia Catalana).


5. Una estoreta de fonda pobrA.


Estoreta és una paraula femenina, per tant l’adjectiu s’ha de formular en aquesta forma, també.


6. d’una qualitat dolça, fada, llepissosa, desagradablE.


Desagradable acaba en “e” àtona, per tant, seguint la norma general, és un adjectiu invariable en relació al seu gènere.


7. és correcte.